En contra dels temors de la resta, Justa assegura que la situació està controlada, i determinada a demostrar-ho tomba a l’esfinx i comença a atacar a l’ogre. Qui definitivament està totalment en desacord amb aquesta afirmació es Theo, que rep atacs per totes bandes, i desprès de rebre una contundent somanta de pals, acaba caient malferit. Tot i això, Justa segueix insistint que no passa res, que tot està controlat, carregant-se a l’aranya amb un cop com desganat, per seguir concentrada amb l’ogre mentre jo m’arrisco a que m’estomaquin per treure a Theo d’allà i donar-li una poció curativa abans no se’ns mori .

Com per contradir l’afirmació de Justa, La criatura fa alguna cosa i aviat es evident que totes les ferides que havia sofert l’ogre es curen miraculosament, abans de canviar de posició per que l’ogre llenci un conus de fred que només afecta a Theo (sort que s’havia recuperat lleugerament). Malgrat això la situació sembla complicada així que decideixo anar a combatre cos a cos amb l’enemic mentre Chandra tracta inútilment de drenar el poder màgic de la criatura. El que va passar a continuació no se molt be a que es va deure, però o be Chandra la va intimidar, o be es van acovardir al veure que una criatura amb sang de drac (evidentment, jo) els atacava, però la veritat es que van desaparèixer passant al pla eteri per evitar-nos.

Pel que fa a la trampa dels pops… be suposo que es referirà a les tres columnes de vidre amb un pop a l’interior que hi ha al mig de la sala, però no veig on està la trampa…

En tot cas trobem la porta secreta que estàvem buscant per poder evitar el mur de força i seguim cap a la zona interior malgrat que Chandra i Justa comencen a pensar que hauríem de descansar o sortir d’aquí, però no estan tan convençuts com per oposar-se als desitjos de Justa de seguir endavant a qualsevol preu.

Mentre estava obrint un pany ens apareix un will’o’wisp que em tira un raig, i fa mal! Enrabiat em regiro però la criatura tira un altre raig i es fa invisible, una cosa habitual en aquestes criatures, així que tots ens quedem a l’expectativa per tractar d’atacar en quant torni a ser visible per atacar, jo amb javelines i els altres, menys previsors, amb armes cos a cos per si apareix just al seu costat… Be tots no, Justa considera que no es tracta més que d’una distracció molesta i decideix seguir endavant per la porta que acabo d’obrir, considerant que no cal preocupar-se per una cosa tan insignificant.

Mentre ella desapareix per un corredor, aprofito les meves habilitats per ferir greument la criatura, però no prou com per acabar amb ella. En aquestes estem quan Justa torna corrent pel corredor, amb la cara desencaixada dient no se que d’un os, però al entrar de nou a la sala dissimula i recupera la seva actitud de seguretat, i amb una veu prou ferma ens renya per no haver matat encara a “aquesta mosca collonera” mentre avança cap a la darrera posició coneguda de la criatura i, amb un cop casual al buit, acaba amb ella.

Sorpresos per al facilitat amb que Justa darrerament sembla acabar amb els adversaris, seguim pel corredor per on aquesta acaba de tornar tota estorada, i ens trobem tres estàtues com aquelles que llençaven raigs de diferents energies. Aquest cop tracto de desactivar la trampa, cosa que aconsegueixo malgrat rebre algunes descàrregues durant el procés. Al menys aquest cop tinc la recompensa de poder agafar les tres ametistes des d’on sorgien els raigs i que semblen ser força valuoses.

A poca distancia de la trampa trobem un àrea que sembla sacralitzada, i aprofitant la ben entesa els altres comencen a parlar de parar a descansar a aquesta sala. L’inconvenient es que sembla la sala amb més corredors de totes les que em trobat, i per tant la menys defensable. Es per això que abans de decidir res decideixo explorar una mica l’àrea circumdant per si hi han carrerons sense sortida. Tot i recórrer una bona distancia, sembla que cap ho es així que provo un altre possibilitat: trobar alguna porta secreta que condueixi a una zona segura… i bingo!!! En trobo una a la pròpia sala que dona a una petita cambra on, una mica apretadetes, cabrem i podrem descansar. Hi ha una trapa al terra que no sabem a on condueix, però si Theo es col·loca a sobre per descansar, entre el seu pes, i el de la seva armadura, es gairebé segur que ningú podrà entrar per allà, així que… que descanseu!

Quan ens reunim novament, els altres diuen, contra el meu bon criteri, com ja sol ser habitual, que em d’entrar als Banewarrens per trobar a Nicalor i recuperar al clau.

Ens hi acostem a mirar passant per la casa abandonada que coneixíem, i al arribar davant la porta d’entrada trobem diversos cadàvers (un goril·la i quatre humans) morts de fa molt poc ja que la sang encara està fresca. A més, a dos dels morts els han obert el cap i xuclat el cervell. Però el pitjor es que sembla que s’ha fet servir la clau per obrir la porta (que roman oberta), i el forat per posar-la ha desaparegut, així que entrem als Banewarrens… quin remei!

Mentre vaig per davant per explorar una mica en contra de tots els meus sentits de supervivència, m’ataca un goril·la gegantí que em deixa baldada. Però el goril·la no està sol, i dos gnolls armats amb arcs s’uneixen a l’atac. Sort que ataquen a Theo, per que si no aviat m’haurien tombat entre tots.

Amb molts esforços aconseguim acabar amb ells per poder seguir la nostre persecució, coms empre anant jo per endavant per anar desactivant les nombroses trampes que sens dubte mermarien considerablement les forces dels altres si no ho fes… com el cas d’un forat al que t’empeny una paret mòbil, com li va passar al pobre cadàver del fons, probablement un orc.

Prop d’un generador de proteccions màgiques com el que hi ha davant la porta d’entrada trobem un altre trampa, formada per tres gemes que llencen raigs de diferents energies, però per molt que Justa i Theo m’ho recriminin, una trampa màgica d’aquest tipus no se com desactivar-la. El que no se es el que protegien, ja que més endavant hi ha el gòlem d’un os molt gran i sense cap. Com no l’efecte la màgia i te una gran resistència a tot tipus d’atacs, decidim passar corrent mentre Justa el para el temps necessari. Malauradament, al corredor de l’altre extrem de la sala hi ha una porta tacada amb pany tot i que hi ha restes de sang com si algú hi hagués passat fa poc per aquí. El problema es que amb les preses em costa obrir-la, així que malgrat la premura de la situació, decideixo respirar profondament, buidar la ment… i per no trencar la meva concentració reprimeixo les ganes de plantofar-l’hi un mastegot a Theo quan em posa la ma a sobre… l’ombro, segurament per que al estar jo agenollada i ell de peu no podia tocar el que realment volia. En qualsevol cas, no em distreu el suficient i obro la porta, que només dona a un altre corredor, amb un altre porta, però aquesta darrera només condueix a una paret de granit, segurament un bloc accionat per alguna trampa, però que no puc anul·lar des de on ens trobem, així que em de tornar enrere, tornant a passar per davant de l’os i de la trampa de les gemes, amb el gòlem trepitjant-nos els talons fins que li tanquem una porta als nassos.

Com em arribat a un carreró sense sortida, tornem enrere fins a la sala del goril·la i avancem per la sortida de l’extrem oposat, per veure si trobem la connexió amb la sala bloquejada per la paret de granit, però començo a trobar-me una mica fatigada i no puc concentrar-me prou, així que no veig una obvia trampa de fos al terra amb estaques, encara que reacciono gràcilment com sempre i no em faig res. Un cop travada la trampa per que els demes puguin passar trobem una sala circular capaç de desplaçar-se per uns rails i que ens condueix al corredor que porta fins el gòlem os, a un corredor i a uns estranys controls, però abans de seguir per aquests camins, decidim no deixar portes a l’esquena, així que mirem l’altre porta que hi havia a la sala de la trampa del fossar. Al fons em sembla que hi ha una porta secreta, però quan Justa va a mirar es emboscada per dos bitxos peluts molt grans (uns homes llop urbans) i una Tieflin que deu ser Navana Vladaam si fem cas del retrat no autoritzat de la família que varem aconseguir. Però el pitjor es que, per les robes i l’arpa que porta, ha de ser el traïdor de Nicalor, que ens va enganyar canviant la seva aparença i que ara ataca covardament ja que estava invisible. Al reconèixer-la Justa s’enrabia tant que oblidant-se dels homes llop, es llença directament contra Navana/Nicalor, la qual triga pocs segons en fugir del combat mitjançant una porta dimensional, deixant enrere els seus sicaris. Però la seva traïdoria no te límits i una mica mes tard torna a aparèixer, aquest cop en el corredor darrera les nostres posicions, per atacar a Chandra, segurament un cop recuperada parcialment de les seves ferides, ja que amb el bombardeig màgic que li llencem Chandra i jo l’haurien massacrat i només aconseguim que surti fugint novament, però aquest cop a peu. Chandra surt darrera ella fent sorgir la seva petita part de paladina per acabar amb la traïdora, descarregant tota la fúria de que es capaç amb l’ajut d’Archimedes. Segurament molt malferida, Navana aconsegueix deixar-nos enrere, però jo la persegueixo amb la velocitat addicional que m’ha proporcionat la màgia de Chandra, fins atrapar a la mala pècora, a la que en prou feines li queden forces per tractar de defensar-se inútilment de mi, abans de que li faci exhalar el seu darrer alè.

Carregant el cadàver de la traïdora per donar satisfacció a Justa (aquest cop li ha durat, a veure quin nou enemic jurat ens farà perseguir ara per substituir aquest) torno cap el combat amb els homes llop, que malgrat l’ajut de Chandra sembla que s’ha estancat en un intercanvi de cops i fintes, situació que es desencalla quan només arribar mato al home llop que quedava amb un simple míssil màgic.

Després de registrar els cadàvers i sense esperar ni a que la curin, Justa decideix anar per la porta secreta, però està protegida per un mur de força que divideix la cambra per la meitat. Mentre es calma una mica i la curen, Chandra se n’adona que la paret del fons sembla de construcció diferent a la resta de la sala, però no ho podem comprovar a causa del mur de força, així que comencem a discutir si seguir o no. Theo s’entesta en trobar a la criatura que va entrar fa varies setmanes amb un desig poc abans que nosaltres entréssim per primera vegada a la zona exterior, així que em toca perdre un cop més la discussió.

Seguint per un corredor on quasi em congelo per una trampa de fred que em costa desactivar per que tinc els dits encarcarats ja que no els puc tindre ben abrigadets amb la capa com la resta del cos. Però malgrat els esforços, un cop desactivada la trampa, Theo canvia d’idea i diu que provem la sala giratòria. Com es evident, acaba sortint-se’n amb la seva mentre a mi no em queda altre que seguir rondinant i tractant de descobrir les trampes abans de menjar-me-les, que sembla que des de fa força estona no estic massa concentrada.

Per una de les sortides de la sala giratòria trobem una sala amb un escorpí mecànic, però a més, al obrir la porta de la sala s’obre una porta de pedra en un lateral del corredor per on surten més escorpins mecànics, tot i que molt més petits.

Després de veure que el combat sembla que no anirà massa be per nosaltres, evito els escorpins caminant per la paret del més que estret corredor per preparar la fugida aprofitant la sala giratoria, i de pas ataco als escorpins des de darrera. Malauradament no tinc res que els afecti massa, tret d’un parell de flascons d’àcid, que contribueixen modestament a eliminar a les versions més petites d’escorpí… però el gegant es molt diferent ja que es força resistent. Sort que Chandra se n’adona que el fred es molt probable que el freni parcialment, així que em dedico a “refredar” l’escorpí mentre els altres acaben amb ell de la forma tradicional, després de molts esforços.

Un cop solucionat el problema de l’escorpí, veiem que la porta que defensava es d’acer i està coberta de tot tipus de runes protectores, i sembla que, a més a més, algú li ha ficat una pasta màgica per acabar de segellar-la. Theo vol trencar els segells de protecció, però aquesta vegada Chandra i jo l’aconseguim convèncer que no es bona idea anar trencant tots els segells de protecció que trobem pel camí, especialment si el que vol es trobar a la criatura que es va infiltrar, ja que es evident que no ha passat per on els segells segueixin intactes. A més, acaba reconeixent que tenim raó al dir que no es prudent fer mes destroces entre les defenses ja que així afavorim que les criatures tancades als Banewarrens puguin sortir cap a la ciutat.

Com no sabem com funcionen els botons del panell que queda en la sala giratòria, Theo i Justa accepten resignats seguir pels camins que ens em deixar enrere sense explorar, però al obrir la porta de la sala giratòria que dona a la part explorada em sembla que alguna cosa acaba de desaparèixer. Els altres no li fan ni cas dient que m’ho dec haver imaginat, així que seguim endevant pel camí de la trampa de fred que, afortunadament, no ha estat reactivada.

Justa entra per una porta que es tanca automàticament darrera seu, deixant-nos a l’altre banda, i segons ens diu després d’uns minuts, la sala s’ha omplert de gas. Al menys aquesta vegada ha estat àgil i no ha obert la nostre porta per que ens afectés a tots nosaltres.

Darrera la sala del gas hi ha una espècie de construct de bronzo que diu anomenar-se Girastronomus, atrapat sota unes caixes. L’ajudem a alliberar-se i li reparem un ull (que realment es un diamant mooolt valuós, m’acatxis, realment no ens farem rics aquí sota). Sembla ser que Girastronomus es l’encarregat del manteniment dels Banewarrens, reparant els guardians i reactivant les trampes, cosa que vol fer immediatament, tot i que aconseguim entre tindre’l prou per fer-li algunes preguntes relacionades amb els diversos mecanismes i trampes de la zona. I jo, anant al més pràctic, li pregunto com es pot tancar els Banewarrens de nou. Sembla ser que per fer-ho em de trobar el Bastó del Segellat, que segons Girastronomus tenia Danar, que es el creador dels Banewarrens, i que posteriorment va ser corromput per un dels objectes allà guardats, convertint-se en una abominació. Sempre segons Girastronomus, en aquests moments el bastó deu trobar-se al cor dels Banewarrens, cosa que no m’alegra gens, especialment quan especifica que en aquests moments ens trobem al nivell exterior, i que desprès hi ha un nivell interior i finalment el cor dels Banewarrens. També ens diu el codi dels controls en una de les posicions de la sala giratòria (es el 3241), però no exactament com funciona.

Mentre pensem que fer a continuació, Girastronomus activa uns constructs que li fan de treballadors per que vagin reactivant les trampes i fent reparacions, però Justa enganxa a un d’ells per que no ens avanci i així poder fer servir el que pensem es un ascensor. No vegis la nostre decepció al veure que no es produeix cap efecte!

Theo, al igual que Justa abans, reté al construct per evitar que torni a activar els escorpins que ens em carregat. El que sigui per que les defenses d’aquest abominable lloc segueixin baixes. Al menys podem comprovar que la combinació si que ha fet alguna cosa, ha fet desaparèixer la paret del fons de la sala contigua, però no ens ha solucionat el problema del mur de força.

Després d’una nova conversa de babaus entre Theo i Girastronomus sobre com aconseguim passar al nivell interior passant per un altre zona que molt probablement sigui un nou calvari de trampes i bitxos de defensa, decideixen anar per la zona que Girastronomus diu es la “trampa dels pops”, i que sembla ser ens conduirà fins la porta secreta que hi ha a l’altre banda del mur de força, i des d’allà cap al nivell interior…

Entrem per un lateral prop del barranc, saltant el mur, i avancem cap a l’edifici principal, que per aquesta banda te la biblioteca on hi ha l’entrada al soterrani. A la biblioteca s’hi pot entrar sense cap dificultat ja que te grans finestrals que es poden forçar amb un simple passador. A l’interior, sota una catifa hi ha la trampa d’accés.

Com he dit, una operació força senzilla… si no fos per Justa i Theo que, com era d’esperar, cauen al terra de forma patètica mentre tracten de saltar el mur, per la qual cosa els tinc que ajudar, tot i que Theo, que malgrat sempre sembla disposat a fotre’ns ma, ell no vol que l’agafin per determinades parts i acaba demanant l’ajut diví per poder pujar. La veritat, m’ha costat força no riure’m de la situació, però ja han fet ells prou soroll per afeixir-me amb les meves rialles.

Arribar a la biblioteca sembla més plàcid; no trobem guàrdies, i sembla que l’oli per les armadures de Theo funciona prou be, al menys Justa només fa “una mica” de soroll.

Un cop a dins, obrim la trampa i jo inicio el descens per anar desactivant les trampes (fins ara els únics entrebancs reals al nostre avanç). Al soterrani hi ha dues portes on no s’escolta res. Segons Nicalor, la de l’esquerra es la que ens interessa, així que, mentre baixen els demés, començo a barallar-me amb el pany de la porta cuirassada, que aquest cop si que sembla realment complicada d’obrir, tot i que la culpa es d’en Theo, que no para de posar-me nerviosa per aconseguir tocar-me el cul amb la seva ja gastada excusa de beneir-me en nom de Lothian!

Darrera la porta hi ha un petit corredor i un altre porta (be, al menys no podré dir que tot ha estat fàcil, tot i que si està resultant massa senzill). Mentre tracto d’obrir-la els altres, que estan lluny es queixen de que he fet saltar una bola de foc, però la veritat es que jo ni me n’he assabentat, i si no fos per una lleugera olor a xamusquina, diria que s’ho han imaginat tot.

Al obrir la darrera porta trobem la clau en mig d’un munt de coses que m’hauria agradat emportar-me també, però Justa i Chandra estaven a l’aguait. Un cop aconseguit el que veníem a buscar, Chandra obra una porta dimensional i sortim del barri noble de forma ràpida i directa per evitar encontres desagradables.

Abans d’acomiadar-nos, Nicalor pregunta que és el que ens em emportat, i quan ja pensava que els pàmfils dels altres li donarien tota mena d’explicacions com abans d’entrar, Chandra li contesta de forma intel·ligent, dient-li el que vol saber, però sense dir res concret. De fet li diu que ens emportat una clau per tancar un gran mal. Al menys aquest cop no han confiat cegament en un quasi desconegut!

Al separar-nos comencem a discutir que fer amb la clau, si a la maga del braç de cristall o a l’església, tot i que sabia que tenia la discussió perduda. Evidentment, els altres es decanten per donar-li a l’església de forma totalment desinteressada, en doncs d’aconseguir uns calerons que bona falta ens fan. Tres a favor de regalar un tresor contra una a favor del benefici econòmic.

El problema es que es molt de matinada, així que decideixen anar a dormir a l’església del Pare Fabitor per no se quina sensació de prudència. Un molt endormiscat Pare Fabitor que no ha pogut evitar despertar-se amb els cops de Justa (ell i mig veïnat segurament), ens deixa dormir allà per descansar i estar preparats per acabar amb el problema dels Banewarrens a l’endemà).

Però poc abans de sortir el sol Theo, que estava de guàrdia, ens desperta per que alguna cosa s’està emportant la clau. Amb màgia descobrim que es tracta de Nicalor invisible, però aquest fa servir un objecte que li obra una porta dimensional per fugir sense deixar rastre.

La commoció es evident, amb un munt de “jo ja us deia que no era de fiar” per part meva, i una sèrie de juraments per part de Justa, molt pitjor que la que va protagonitzar quan en Wuntad ens va prendre les armes. I es que crec que aquesta dona no pot viure sense un enemic contra el que centrar tota la seva fúria venjativa… i de pas arrossegar-nos a tots amb ella per ajudar-la a venjar-se, cosa que ja m’està be, però sempre que hi hagi algun guany addicional en el procés!!!

Mes tard, Theo decideix tornar a perdre un munt d’hores per acabar amb el poder maligne de la ma on s’estava Wuntad, així que m’ofereixo voluntària per anar a veure que podem treure per tot el que em trobat. Qualsevol cosa abans que estar més temps sota terra!

Com els demés semblen atrafegats com mai, quan rebem una nota del bard pertanyent als Knights of the Cord per reunir-nos a migdia a una taberna de Midtown anomenada “The Griffon”, decideixo anar-hi jo sola, però amb l’aspecte canviat “per precaució”. El tipus sembla força agradable, i estem xerrant una estona sobre la família Vladaam, i finalment s’ofereix a acompanyar-nos si el que volem es fer mal a la família, ja que segons diu lo encantaria que sofrissin el més possible. Jo, que faig veure que només soc una intermediària, li dic que ja els ho comunicaré als meus “clients”, però la veritat es que em malfio ja que per molt que sembla odiar als Vladaam, la veritat es que no deixa anar cap informació al respecte, i sembla decidit a dir suficientment poc per que ens veiem obligats a dependre d’ell per entrar a la casa.

En qualsevol cas, aprofito la tarda per anar a veure els voltants de la casa de la família Vladaam a la zona noble. Observo l’interior dels jardins en forma gasosa i puc comprovar que aquests estan patrullats per guerrers humans (això si, amb poca armadura que els protegeixi), però acompanyats de terribles llops gegantins que van solts pels jardins.

Theo i Chandra segueixen molt ocupats fent objectes màgics mentre jo em dedico a descansar i acabar de fer els preparatius per entrar a la casa Vladaam, com no, acompanyats de Nicalon Regelis, el bard que odia als Vladaam, que diu tindre un pla, però que requereix una entrada sigil·losa (es coneix que encara no s’ha trobat amb Justa o Theo). Es per això que fixem definitivament l’entrada pel dia 25 a la nit, quan Theo hagi acabat de fabricar un oli especial per amortir el soroll de les armadures pesades.

Es per això que, veient que no mouen ni un dit en tot el dia, després de perdre un munt d’hores tractant de trobar algun objecte útil per reforçar els meus poders, dedico una estona a localitzar on es pot trobar al tal Nicalon Regelis, en el Temple Jodan, que està dedicat a la Deesa de la Música, Jode. El lloc està obert a tothom i el tal Nicalon es força conegut, però com no està li deixo una nota dient que algú el busca per parlar-hi.

Al capvespre, com sembla que les motivacions de les altres segueix molt dispersa i tota l’atenció s’ha vist acaparada per la novetat dels bàrbars, no em queda més remei que donar-li’s una estirada d’orelles i arrossegar-los a tots a la zona de la Caseta Blanca on em passo tota la nit vigilant per si surt Erepodi, però quan surt el sol tan sols he aconseguit acumular un cansament tal, que només gracies al poder reconstituïdor de Theo puc seguir vigilant fins que, finalment, passat migdia, la puta surt al carrer i comença la cacera.

La malfiada puta la veritat es que s’assegura força de que ningú la segueixi, però no es més que una aficionada, així que, amb els demés a una bona distancia per que no delatin la meva posició, segueixo a la meva presa fins al Temple dels 53 Deus de l’Atzar. Sense pensar-m’ho la segueixo, i sort d’això, per que gairebé la perdo al esmunyir-se per una porta secreta. Per a mi no es cap problema entrar-hi, però pels demés es força complicat, així que Justa decideix fer una intervenció de les seves. El rebombori que crea es sens dubte digne de menció, i permet a Chandra y Theo entrar al corredor, però fa que per Justa sigui totalment impossible (no l’han tret a patades del lloc per que suposo que els sacerdots son d’un altre pasta, molt més comprensius, que si no…). El cas es que haig de sortir i en un carreró fer que Justa es prengui una poció d’invisibilitat per poder entrar per la porta secreta. Només espero que amb tots aquests anar i vindre ningú hagi mirat pel espiell que hi ha per controlar qui entra. Soc així de confiada… fins que la realitat m’explota als nassos.

I en aquesta ocasió m’explota en forma de Vrock, un ocellot demoníac que sembla un voltor, i que ens ataca en quant entrem a la primera sala desprès de les escales que hi ha darrera l’entrada secreta. Desprès d’invocar a un altre bitxo com ell, els ocellots es concentren en Chandra i en mi, Segur que son intel·ligents i han notat que son les més perilloses, tot i que son resistents a la màgia, i en especial al foc. Un dur combat que acabem resolent amb grans patiments per part meva i de Chandra, però que d’alguna forma ens reforça per seguir endavant per enllestir aquest ruïnós negoci d’una vegada per totes.

Un cop recuperat de les ferides gracies a la màgia sanadora de Theo, avanço per davant dels demés per explorar els corredors per si trobo alguna cosa abans que les llaunes amb cames adverteixin a tothom que estem aquí. Es així que puc veure que al final d’un corredor, atrinxerats darrera una taula hi ha un ogre i els tipus que ens varen prendre les armes al sortir del castell situat a Toner St. a finals del mes passat. Segons sembla, la litorian (que poc desprès hem comprovat que es una clergue), l’home llangardaix i l’ogre estan discutint d’alguna cosa, que no puc entendre.

En tot cas ens dona el temps suficient per preparar-nos per l’assalt, que iniciem Chandra i jo amb una salva de boles de foc, tot i que no aconseguim un efecte massa gran per què sembla que tinguin resistència a la màgia. L’assalt cos a cos l’encapçala com es habitual Justa, però un sortilegi maligne creat per debilitar les forces de la llei fa que el seu ímpetu es vegi frenat. Però no es moment de vacil·lacions, em de seguir pressionant per acabar amb la posició avantatjosa de l’enemic. Es per això que Theo s’uneix a la lluita cos a cos, mentre Chandra i jo els recolzem des de darrera amb la màgia que podem.

Però una cosa es tindre la voluntat i un altre poder coordinar-nos adequadament. Es per això que, malgrat podem acabar amb l’home llangardaix, ho fem al pitjor moment, quan estava confús i pegant a l’ogre. I per acabar d’arreglar-ho, arriba un altre enemic, una guardiana negre (una cosa així com Justa, però que defensa el mal en doncs de la llei). La cosa comença a ser desesperada, amb Justa malferida al terra, i la guardiana negre passant per sobre la barricada improvisada per perseguir a Theo. Però el destí es capritxos, i canvia ràpidament de bàndol. Així, en un instant la situació canvia quan jo acabo amb l’ogre i Theo amb la litorian, deixant la sort de la guardiana negra segellada.

Un cop hem acabat amb tota la resistència explorem la zona, que sembla buida, però preparada per que un bon nombre de persones (o potser hauria de dir criatures malignes?) s’hi poguessin estar durant un llarg període de temps. Fins i tot hi ha un trono de cristall que reflexa la llum de la mateixa forma que la sala del temple del Caos que Theo va purificar fa uns dies.

Desprès de recórrer bona part dels soterranis buits, arribem davant una porta doble gegantina que sembla reforçada i està atroncada per dins, i a l’altre costat de la qual se senten càntics. Com la porta es molt resistent, em de fer servir una taula com ariet per tirar-la avall, cosa que no es gens fàcil. Desprès de molts intents i de trancar la porta molt poc a poc, finalment cau en mig d’un gran terrabastall, encara que no importa per què l’enemic fa estona que està preparat per rebre’ns a causa del soroll fet pels repetits intents de tirar la porta avall. La sala que hi ha a l’altre costat es molt gran, amb diversos nivells, on ens esperen una primera línia de 12 orcs i 3 homes rata parapetats per disparar-nos amb fusells maleïts (i munició encantada per matar paladins de la llei); en segona línia hi ha 4 adoradors ballant com posseïts al voltant d’un altar a on arriben una sèrie d’arcs voltaics procedents d’uns dipòsits que contenen persones. Finalment, al nivell més alt es troba Wuntad sobre una gegantina escultura que representa una garra maligne, i que es riu com un poses mentre es concentren en la seva persona tot una sèrie de raigs d’energia.

Com ja sembla habitual avui, els Orcs resisteixen molt més del que esperàvem i quan ja temíem no poder avortar la cerimònia a temps, Chandra decideix anar pel dret i llença una bola d’àcid que acaba amb els adoradors (i malauradament amb els individus que hi havia als tancs propers). En tot cas l’atac sembla que ens dona noves ales, ja que acabem ràpidament amb l’oposició que queda i assaltem directament a Wuntad, que segueix rient com si tot això no fos més que un joc per a ell. El problema es que Justa al passar pel costat de l’altar on dansaven els adoradors veu una cosa al seu interior (realment es un pou) que, en consciencia, no pot oblidar per molt que odií a Wuntad.

En tot cas l’assalt final s’endarrereix i Wuntad te la oportunitat d’invocar noves criatures per frenar encara més el nostre avanç. Fart de tantes intromissions, mentre Justa s’ha de obrir pas a cops d’espasa entre les ombres invocades, jo em faig invisible i aprofitant que puc pujar per les parets, em dirigeixo directament cap a Wuntad per tal d’acabar amb aquest mal. Quan finalment arribo, li causo una ferida tan greu amb les meves urpes, que el maleït es distreu per veure de on l’hi ha vingut l’atac, ocasió que aprofita Justa per donar-li el cop de gràcia.

Una mica més calmats desprès d’haver acabat amb Wuntad (i Justa per fi ha aconseguit la seva venjança), acabem salvant uns nens que sembla estaven a l’altar pou al voltant dels quals dansaven els acòlits de Wuntad, recuperem les armes que ens havia arravatat Wuntad i provocat el jurament venjatiu de Justa contra ell… i uns guants màgics especialment preparats per a gent amb urpes com jo.

Però si creiem que tot havia acabat estem molt equivocats, ja que encara no hem trobat a la mala pècora que vaig seguir per trobar l’amagatall, segurament per que ha marxat per una petita porta dissimulada darrera la ma gegantina que feina de trono per Wuntad. Seguint el corredor trobem una zona de cel·les amb tres individus estranys i molt musculats, que vesteixen com els bàrbars que estan assetjant la ciutat. Com no entenem res del que diuen haig de recórrer a la màgia per, tot i no poder parlar amb ells, com a mínim saber la seva versió de la historia, que no deixa de ser sorprenent. Segons el que diuen, un d’ells es el Rei Oulgas, que va ser capturat per un esser malvat, i ens exigeix que l’alliberem o els seus homes ens faran miquetes (sembla que no sap que estan a les portes de la ciutat).

Increïble com sembla la seva historia, i com en qualsevol cas es el cap dels enemics, els deixem momentàniament a la garjola, mentre tractem durant força estona de trobar una possible sortida per la que hagi escapat la puta. Desprès de molts esforços, i mirar quasi be pam a pam totes les parets de la gran sala i el corredor posterior, trobem una escala de cargol que porta de tornada al temple del deu de l’atzar, però a l’altre banda de la porta per on varem entrar.

Cansats, o mes aviat esgotats, sortim d’allà per portar els crios rescatats al Pare Fabian que s’encarregarà de buscar els seus pares, i abans de poder descansar d’un cop avisem a Lady Rill de la presencia dels bàrbars, ja que sens dubte ella si podrà fer alguna cosa per parlar. Com si d’una broma macabra es tractés, la trobem reunida (malgrat ser primera hora de la matinada) discutint amb les autoritats de la ciutat el tema dels bàrbars. Al ser informada de la nostra troballa es posa ràpidament en moviment i amb uns quants sortilegis es fa càrrec de tot, alliberant i tornant el rei als seus, que ràpidament aixequem el campament i se’n tornen a les seves terres. Però es massa tard (o potser hauria de dir aviat?) per seguir el que està passant tant ràpidament. Es hora d’anar a dormir… i demà serà un altre dia.

La confirmació de que estaven a l’aguait per si tornàvem el tenim només arribar a la part superior de la màquina (on varem arribar l’altre cop) ja que en prou feines em donat unes passes que ja venen a per nosaltres uns quants Thralls. Aquestes desagradables criatures confirmen les meves especulacions sobre les possibilitats dels bons samaritans baixant per la maquinota, ja que Justa en quant s’ha mogut una mica més ràpidament per tal d’enfrontar-se a les criatures rellisca i cau uns quants pisos abans no es capaç d’agafar-se a alguna banda per no matar-se. Amb Justa fora de combat pel que a nosaltres respecta no ens queda altre que defensar la posició com bonament podem. Sort que amb les meves urpes aconsegueixo fer una bona feina abans que el verí dels monstres em debilités massa. La situació pintava molt malament: el verí m’havia debilitat molt, Chandra tenia problemes per llençar els seus encanteris, Justa es trobava uns quants pisos per sota nostre sense possibilitats de vindre a ajudar-nos per que altres criatures l’havien atacada… així que Theo va decidir alliberar el poder de Cheilsecar, que segons semblava hauria de ser un gran càstig per les criatures caòtiques… Tot pures histories per velles, els va fer mal, però ni de lluny va solucionar els problemes que teníem. Això si, ens va donar la petita finestra de possibilitats que necessitàvem per finalment acabar amb els nostres enemics i, al revés de com haurien de ser les coses habitualment, varem ser nosaltres les que varem anar a ajudar a Justa, que estava sola lluitant contra un munt d’enemics. Segur que les criatures, si haguessin sobreviscut, no s’haurien en rigut mai dels poders màgics de Chandra i jo.

Quan la cosa ja semblava encarrilada, la resposta màgica de l’enemic quasi causa que Chandra es despenyi. Afortunadament es més atlètica que Justa i no va arribar a caure tant, per la qual cosa va poder seguir llençant conjurs sobre els cada vegada menys nombrosos enemics que Justa rematava amb la seva espasa convertida en una veritable destructora de caòtics.

El previsible resultat final (la destrucció total dels essers del Caos) va trigar, però va arribar inexorablement, i quan ja pensava que ens podríem anar a descansar i llepar-nos les ferides a falta de calerons per ofegar els mals records en substancies espumoses, Justa es va fixar en que quedava un enemic més per eliminar, un dimoni ben esgarrifós que entrava i sortia de la maleïda màquina.

El dimoni (que Chandra va identificar com un Zaug) repetia un i un altre cop la paraula Mrathrach, que segons va dir Chandra gracies a Archimedes (no se com un bastó li pot parlar) era el primer de entre els paladins dels dimonis atrapats en aquest mon, el senyor de les besties i dels pantans on vivia. La $%&#@/% de Lisa ens va parlar una mica de ell poc abans de desaparèixer. Segons ens sembla recordar, aquest dimoni va ser derrotat i destruït, creant un punt singular al Desert del Fred que atrau tota la matèria per destruir-la (aquest desert abans era el pantà des de on regnava Mrathrach). Per tant la teoria de que tot aquest muntatge es per tractar de ressuscitar algú (Mrathrach) cobra força, i mes tenint en compte que es quasi impossible de ressuscitar de la forma convencional (cada vegada que hi penso recordo de la gran quantitat de pasta que ens va estafar Lisa) a causa de la forma en que va morir.

Evidentment, Justa no vol sentir a parlar de res que no sigui acabar amb aquest dimoni ara i aquí, així que la carreguem de tots els ajuts màgics que ens queden i a l’atac que per suïcidar-se falta gent. La veritat es que el seu aspecte era desagradable, però ni punt de comparació amb els vòmits que llença (sort que no se m’enganxa ni una gota, o hauria hagut de tirar al roba que portés per que segur que la ferum no marxaria mai). En tot cas el dimoni cau mort als peus de Justa la Venjativa (millor no escriure l’epítet que estic pensat, per que crec que d’amagatotis les altres em llegeixen el que escric… hauria de buscar una forma de posar-hi remei). Be, dimoni mort, problema resolt ja que la màquina es para. Ja podem sortir d’aquí i oblidar tot això. Que se n’encarreguin les autoritats d’una vegada, que els estem fent tota la seva feina.

Chandra diu que, com no es fia de que les autoritats facin alguna cosa, avisarà a Lady Rill per que vingui a destruir la màquina de forma definitiva, i nosaltres anem tornant cap a la part superior mentre busquem a tots els recons que la premura de la situació des de la nostra arribada no ens ha permès regirar en busca de petites recompenses que facin passar millor el mal tràngol… il·lusa de mi, l’únic que trobem son nous problemes ja que descobrim una nota que diu que Guntad ja ha estat investit del poder gulshut desprès d’haver fet una sèrie de coses desagradables que no puc escriure aquí, i que per tant ja pot iniciar-se el Ritual Final, que tindrà lloc a una localització que Erepodi coneix en quant retorni la lluna. A més sembla que un dimoni anomenat Gisszaggat te alguna cosa a veure.

Al sortir els altres es relaxen pensant que la feina ja està acomplerta. Però mira que en son de barruers! Un insisteix una i un altre vegada que no s’impliquin, i ara que hi estem ficats fins el coll semblen disposats a deixar la feina a mitges per pura deixadesa. I es que només sortir miro d’esbrinar quan serà aquest “retorn de la lluna”… i resulta que serà dins de tan sols dos dies!!!

Així, em dedico a visitar botigues on es possible trobar algun objecte amb qualitats màgiques que m’ajudin a ser més poderosa en situacions com les que acabem de passar. Malauradament, la gent d’aquesta ciutat te tan poca imaginació, que es incapaç de pensar en possibilitats innovadores per aplicar els seus coneixements, i tot i trobar alguns objectes interessants, cap d’ells en el sostrat que a mi m’interessa. Una completa pèrdua de temps, tot i que deixo dit que si algú te una idea original (els hi suggereixo unes quantes), m’avisin.

Per no acabar de perdre el temps miserablement, vaig a veure si Ishara ja te la informació que li varem demanar. Al menys aquí no em llençat totalment els diners (però penso que poc li falta al saber la resposta). Segons sembla, la clau als Banewarrens està als soterranis de la Casa Vladaam, al barri noble de la ciutat. Segons el que puc esbrinar i comentaris que ja havia sentit anteriorment per la ciutat, aquesta família es molt reservada, te relacions amb els baixos fons i, segons les males llengües, està maleïda. Diuen que un artista va gosar pintar-los tal com eren realment i va desaparèixer d’aquest mon, però no abans de passar el retrat a algú altre que, des de llavors ha fet milers de suposades reproduccions del quadre que es venen per la ciutat quasi com si es tractés de souvenirs. La veritat es que si em de fer cas del quadre, aquesta família ha de tindre sang tiefling a les seves venes.

En qualsevol cas, Ishara es sent generosa i em “regala” la informació de que i ha un Cavaller de l’Acord anomenat Nicalon Regelis que es conegut a la ciutat per la seva animositat envers la Familia Vladaam (es diu que es tracta d’un ex treballador de la casa), i que potser ens podria ajudar.

Arxivant aquesta informació per mes endavant, vaig comentar la situació amb Jevicca, la maga del braç estrany, me n’assabento que la Familia Vladaam està també relacionada amb l’escola de màgia a la que ella pertany, cosa que no li impedeix oferir-me una bona recompensa (que no especifica) per “recuperar” la clau.

Des de el punt on estaven els bitxos trobem dues portes i un corredor en el que hi ha dues portes més i un corredor lateral. Es que això no s’acabarà mai!!!

Afortunadament les dues primeres portes que obrim no ens aboquen a nous enemics, si no a un traster i una sala amb molts coixins on segurament dormia el centaure, grillets i instruments diversos de tortura i, per fi!!! Una mica de recompensa per tota la feina feta; dos cofres plens de monedes. Però la cosa no acaba aquí, i a la sala trobo una porta secreta. Se que m’hauria d’haver callat i així hauríem sortit abans, però xerro massa i allà que ens veus seguint per un corredor, a un costat del qual hi ha una entrada que condueix a una estranya sala de la que prové una estranya brillantor que il·lumina el corredor. La causa està a una sala de forma tubular les parets de la qual estan formades en la seva totalitat per cristalls multi facetats. Dins la sala flota una gran roca de més de deu metres de diàmetre totalment coberta de punxes de cristall negre, sobre la que una humana nua coberta de flames (encara que no sembla que pateixi) entona un estrany ritual. De la roca pengen diversos essers lligats amb cadenes, i de fons puc sentir com si algú toqués una campana.

Com estic sola explorant la zona per així evitar que les llaunes amb potes de Justa i Theo posin sobre avís a més enemics, em dirigeixo dissimuladament cap a una porta que hi ha a l’altre extrem del corredor, però està tancada amb pany i sembla molt pesada, així que reculo per debatre que fer a continuació. Com era d’esperar els demés volen atacar a l’estranya dona de la pedra, però com l’accés es molt difícil, acabo llegint un pergamí que tenia Chandra que ens permet arribar fins al lloc, que jo ja sabia com era, emprant una porta dimensional. La posició es una mica precària ja que no hi ha massa lloc per posar els peus entre tantes punxes, però al menys no correm el risc de caure al buit. Be, només uns tres metres d’alçada, però segur que per algú amb malastrugança al tractar de fer segons quines activitats gimnàstiques (i no estic pensant concretament amb cap llauna… vull dir persona coneguda) hauria estat més que suficient per trencar-se alguna cosa.

La veritat es que sense avisar prèviament als enemics de la nostra presencia les coses son molt més senzilles, i si no que li preguntin a Justa si no li va anar be per evitar les flames de la sacerdotessa del caos la protecció que vaig tindre temps de llençar-li. Malauradament no em quedava prou màgia per tots i Theo en va sortir bastant xamuscat (ja hauria d’estar acostumat anant sempre en companyia de dones tan fermoses com jo (be, i comparades amb la gent normal també Justa i Chandra), però sens dubte veure una dona despullada, per molt maligna que fos, suposo que va fer que s’escalfés una mica massa. O va ser únicament a causa de les flames? En qualsevol cas, com està tant acostumat a que li donin carbasses, va tindre prou seny per llegir un pergamí que va facilitar que l’espassa de Justa empalés molt justament a la sacerdotessa, deixant la feina llesta per que Theo la rematés, aconseguint com efecte addicional que tota la sala deixés de brillar.

Amb una mica més de temps per examinar el que ens envolta descobrim que a la part inferior de la sala hi ha un altre porta, i que els pobres infeliços encadenats a la roca no son gent maligne si no simples víctimes als que tractem d’ajudar, encara que per les meves preses per obrir un compartiment secret que he trobat, un xorro d’àcid que es podia evitar sense dificultat empitjora la situació de tots (víctimes i companys), hi hauria alliberant de les seves penúries a una de les víctimes, però Theo decideix llastimosament tirar pel forat de la latrina un dels pergamins més poderosos (si no el que més a nivell pràctic) que tenia per arrossegar de tornada a una vida plena de misèries al pobre infeliç.

Com no vull cridar reprimeixo un crit agònic mentre trec de l’interior del compartiment una esfera i descobreixo el mecanisme màgic per fer pujar i baixar la roca i així no tindre que exposar als demés a un més que probable mal pas al buit.

L’únic bo, o això pensava inicialment, es que la bocamolla de l’espassa de Justa, la responsable de que encara estiguem arrossegant-nos agònicament per aquest maleït soterrani, diu que el gran mal que detectava ha estat finalment neutralitzat. Al sentir-la em vaig alegrar pensant que ja tornàvem cap a casa, però no, estava equivocada. Els demés insisteixen en buidar totalment el lloc.

La porta de la part inferior de la sala de la roca flotant dona a unes cambres on fem presoneres (be, realment es rendeixen abans de que ni tan sols obrim la boa) tres membres més del culte Tolling Bell, que diuen ser les ajudantes de la sacerdotessa de les flames. Les lliguem i encadenem a la sala dels instruments de tortura, on també deixem descansant les víctimes encadenades, per poder obrir la porta pesada i amb un bon pany del final del corredor secret. La veritat es que la porta està molt ben protegida amb diverses trampes màgiques i mecàniques, però no prou com per enganyar-me així que un cop forçat el pany, i amb molt més sentit comú que Justa, m’allunyo del lloc, cosa que resulta providencial per no perdre força física, com li succeeix a Justa al inhalar el gas que hi havia a l’altre costat.

Un cop dissipat el gas examino amb calma la trampa i comprovo que ho be la desactivo o be no podrem passar per allà, però per uns ditets tan hàbils com els meus i amb l’encoratjament de Theo que encara segueix força cremat (i no precisament per les flames) això no representa cap problema, de forma que podem seguir per un passadís bastant llarg que acaba dividint-se en dos. Per un costat trobem unes escales que pugen i per l’altre hi ha un corredor moooolt llarg i pel que es sent un soroll molt fort, com si algú s’estigués barallant.

M’avanço als altres i veig com dos homes armats (un tercer ja ha caigut) estan lluitant amb un minotaure, però abans no pugui decidir que fer els altres s’acosten i posen sobre avís al minotaure que ens ofereix pergamins de curació si l’ajudem, cosa que els seus adversaris s’apresten a considerar una gran mentida. Com Chandra nota que tots son malignes, no fem distincions i els ataquem, primer als humans, que es trobaven al mig (cosa que aprofita el minotaure per reforçar-se màgicament), fins que obrim un forat que Theo aprofita per atacar al minotaure durant un breu instant abans de sortir rebotat en front del poder dels muscles de la criatura, Afortunadament per a ell, Justa no triga en arribar en el seu ajut. Però Justa està molt desmillorada pels constants combats d’aquesta nit i els efectes acumulats de les diverses criatures que li han anat drenant energia i ten tants problemes que haig d’anar jo a ajudar-la, tot i que no evito que caigui totalment derrotada poc abans de que el minotaure pasi a formar part de la historia.

Aquest llarg corredor segueix i segueix sense fi, fins que després de caminar, caminar i caminar encara més, sentim un fort grinyol de maquinaria arribem a un porta que esmorteïa l’ensordidor soroll d’una gegantina màquina que ocupa una gruta que no sembla tindre fi, amb més de deu nivells d’alçada. La màquina sembla un roda amb un cilindre immens que ens fa l’efecte serveix per absorbir alguna cosa, tot i que no tenim ni idea de quina, només que deu tractar-se d’una energia rara. A més la màquina no està desprotegida. A uns tres nivells per sota nostre sembla que hi ha un Venom Shpaed Thrall, i una mica més avall hi ha més entrades a la gruta que sens dubte contindran més enemics.

Com no sabem de que va tot això, amb tot el seny no demostrat fins ara algú suggereix tornar enrere per interrogar les presoneres, cosa que m’alegro de fer ja que això ens acosta una mica més a la sortida i la tornada a casa. Malgrat això no confio en que siguin de massa ajut, cosa que es demostra cert a mitges. Les presoneres no eren membres importants del culte i per això hi ha moltes coses que no saben (o diuen que no saben), però entre les seves explicacions i algunes coses que trobem a les sales que ens havíem deixat per explorar prop de l’estrany temple poligonal, arribem a la conclusió que aquí s’han ajuntat tres cultes del caos: els Tolling Bell, els Ebony Hand i els Brothers of Venom. El líder dels Tolling Bell es Wuntad, un vell conegut nostre, ja que resulta ser el tipus que es va apropiar de les armes que varem aconseguir al castell de Toner St. Que varem visitar a finals del mes passat. Justa, afeblida com està triga en adonar-se del que la meva intuïció implica al interrogar a les captives sobre l’aspecte de Wuntad, però quan ho relaciona comença a pensar una vegada més cóm acabar amb ell de la forma més dolorosa possible.

Les sacerdotesses no saben els detalls, però sembla que tot aquest muntatge de Wuntad te com a objectiu aconseguir la Nit de la Dissolució, sigui el que sigui això. A part d’això només ens poden dir que la sacerdotessa de les flames es deia Illadras, i que una prostituta de la Casa Blanca anomenada Erepodi (i que resulta que es la meuca coneguda com Lady Radanna amb la que ens varem creuar en certa forma mentre buscàvem les oblees robades) es el contacte per parlar amb Wuntad.

Sobre el ritual que em aturat sembla ser que era per dessacralitzar un artefacte (l’esfera) que conté el darrer sospir de Rudolph von Tessel, i que reb el nom de Cheilsecar (deu ser poderós si els importava tant desfer-se’n i fins i tot te nom).

Quan finalment anem al tema que ens ha fet tornar, la màquina gegantina del final del corredor, la veritat es que no en saben gairebé res, només que absorbeix les energies de l’atzar del joc que varem veure es practicava a la Casa Blanca (sembla que la gruta es troba sota aquest edifici).

El que no ens poden dir les presoneres ens ho imaginem gracies a unes cartes que parlen del ritual per destruir Cheilsecar amb àcid en el seu punt àlgid, feina per la qual Illadas esperava ser generosament recompensada per Wuntad, i que els Brothers of Venom han estat considerats traïdors pels altres cultes al saber que han construït els Thralls només per a ells. Hi ha certes referències a un temple a Terrock Road, i podem posar nom al minotaure (Rinish) i al seu lloctinent, Reggaloch, que era el cap dels cultistes a la casa on ha començat aquesta llarguíssima nit.

Finalment, sense saber molt be com posem un peu davant de l’altre, aconseguim alliberar un altre noia i “aventurer” halfling després d’un altre il·lògic acte de mal entesa pietat de Theo, que incita a Justa (ell no s’atreveix a anar pel davant tot i estar en molt millors condicions) a ajudar al que queda d’un humà amb el que es evident algú, possiblement el cirurgià del que ens van parlar… pot ser que fos tot just ahir? La veritat es que sembla que hagi passat una eternitat!

En qualsevol cas el resultat es evident i la cosa que abans era humana deixa de sofrir en aquesta vida, I FINALMENT SORTIM D’AQUESTS CONDENATS SOTERRANIS!!!!

Una breu visita a la guàrdia per entregar els presoners i deixar els rescatats… i de cap al llit d’on no em mourà ningú ni amb una palanqueta en un bon grapat d’hores.

Un cop eliminats els guàrdies i recuperats de les ferides sofertes, em canvio l’aspecte per semblar un dels homes rata mentre avanço per explorar el cau de les ratotes, però no hi ha res més d’interès, arribant a un cul de sac ple de merda, que deu ser on descansaven les ratotes. Estranyats pel petit que es el cau, i les molèsties que s’han pres, regirem pam a pam tota la zona, fins descobrir a la primera sala un petit forat a la paret per on ens estan espiant. Faig un detectar màgia i se’m revela una paret il·lusòria per on, malgrat no disposar ja de massa màgia, decidim continuar fins neteixar el cau de rates.

Però no son pas rates els que ens esperen, evidentment ben preparats ja que ens han estat controlant tota la estona. Es tracta de dos humans, una mig drow i un harrow elf, tots amb simbols del culte dels Brothers of Venom. Un, que per la forma posterior d’atacar sembla ser un lladre amb habilitats màgiques, llegeix un pergamí o es beu una poció que el fa invisible, fins i tot quan ataca. Un altre, que es sens dubte un mag, ens llença un llamp darrera l’altre (sort que els puc esquivar tots i no em fan res), mentre el clergue crea àrees de dolor que ens van debilitant mentre la guerrera, la mig drow manté a Justa clavada a l’entrada sense possibilitats d’avançar. La nostre resposta, igual de contundent s’inicia amb una bola de foc que llenço a l’interior de la sala on estan ells (era una bola escrita en un pergamí, i potser per això els danys no son massa aparents), i segueix amb igual contundència fins acabar amb tots menys l’invisible, que malgrat estar atrapat dins la sala no es mostra fins que obra una porta secreta que desconeixíem. Tractem d’aturar-li-ho de diverses formes, i al principi sembla que ho aconseguirem, però finalment aconsegueix fugir.

Mentre ens recuperem del darrer combat, l’espasa de Justa s’activa, com sempre al pitjor moment, i diu que escales avall hi ha un gran mal que ha de ser aturat immediatament. Com no, sense pensar ni un moment en la situació en que ens trobem (Chandra ja no pot llençar cap conjur, i jo gairebé tampoc; i per la seva banda Teo està esgotat mentalment i aviat tampoc serà capaç de recolzar-nos), em de seguir-la escales avall buscant nous problemes, o abandonar-la allà mateix a la seva sort.

Les escales acaben a una gran sala excavada amb zones mig construïdes, una edificació molt estranya al sostre, i al terra hi ha el cadàver d’un semi orc amb icones del culte Ebony Hands. Trobem una porta secreta que sembla condueix a l’estranya construcció i comencem a pujar, però ens barra el pas una aranya gegant, mentre per darrera apareix, sens dubte invocada per algú, una serp gegant. Justa es lliure ràpidament de l’aranya i segueix endavant per tractar de localitzar l’invocador, veient que algú surt de la construcció estranya per l’altre extrem. Decidida i sense pensar en les conseqüències, surt darrera de la silueta que ha vist, i cau al terra de la sala anterior, mentre des de el sostre se li riu a la cara un nan que està cap per vall al sostre, mentre segueix invocant criatures gegants per atacar als altres (aranyes, escorpins, serps). Pensant que ha fet un encanteri que el manté enganxat al sostre, tracto de dissipar la màgia, però sembla que son les seves botes les que li permeten caminar pel sostre. Al crit de “aquestes botes han de ser per a mi”, ataco salvatgement al nan mentre la resta es defèn com pot de les criatures invocades. Amb un final previsible, no passa massa temps abans que em canviï les botes d’escalar per les del nan. Ara ja no tindré el dubte de si aprendre o no el sortilegi per caminar com les aranyes, i podré dedicar-me a altres sortilegis també força útils.

Al entrar a la següent sala ens trobem l’estàtua d’un deu del caos que a Teo li falta temps per destruir, massa ràpid per adonar-se que a la base hi havia alguna cosa escrita, així que Chandra ha de fer servir la seva màgia per reconstruir temporalment la base, on es llegeix: “I a la nit de la dissolució despertarem i serem lliures”. I he dit “reconstruir temporalment” per que Teo ja estava tornant a trencar-la quasi abans d’haver pogut llegir el que posava. La veritat, el seu fervor religiós em comença a preocupar. Ell diu que tot ho fa per purificar el casc herètic que porta, però em pregunto si en realitat el casc no li estarà fent perdre la raó, o al menys impulsant-l’ho a actuar de forma imprudent.

A la sala, a més de l’estàtua hi ha una escala que puja a una sala plena de teranyines on la llum no pot penetrar de forma antinatural. Mentre jo em quedo a la porta preparant flascons d’oli per cremar-les, davant de Justa apareix, si, literalment apareix, una aranya. Aprofitant la confusió i la poca visibilitat, un tieflin em dispara amb l’arc des de baix, mentre un mag ataca als altres amb un raig des de l’interior de la sala de les teranyines i un quasit apareix al cap de Chandra.

Però al menys seguim reaccionat tan ràpida i coordinadament com sempre, així que Teo mata al quasit, jo em llanço contra el tieflin, i Justa i Chandra intenten descobrir la posició del mag, i tot i que no la veig, segur que Chandra deu estar acariciant el seu bàcul pensant en el poder que podrà robar-l’hi al mag. Malauradament els altres estan molt millor preparats i es tenen la jugada ben estudiada, així al meu costat apareix un quasit mentre el tieflin llança un foscor per que no el pugi detectar. Amb el que no contava aquest beneit es que ben embolicat amb la meva capa i pujant per les parets gracies a les botes que acabo d’aconseguir, finalment el puc detectar i atacar, però es bastant resistent, i abans no el torni a detectar sento una porta que s’obra i per on segurament ha fugit.

Mentrestant a la part de dalt segueixen combatin contra criatures convocades pel mag, que sembla estar en un lloc situat a dos o tres metres d’alçada. Al aproximar-se a la paret del fons, veuen que hi ha un forat una mica elevat, així que Justa flota gracies a una poció de levitació que la permet atacar el forat directament, tot i que sembla que només aconsegueix foragitar al mag, que segons aconsegueixo veure jo per una obertura es una aranya que tracta de fugir pel sostre, tot i que no va gaire lluny abans que la faci mossegar la pols amb un míssil màgic.

Be, un altre sala buidada, tot i que se’ns ha escapat el tieflin, el que implica que més enemics estaran sobre avís de la nostra arribada, especialment els dos Venom Shaped Thralls que armats amb un munt de javelines, vigilen l’únic accés pel que podem seguir des de la part superior d’una espècie de construcció mig enterrada en l’entorn. Però qui ha dit que un parell de bitxos perillosos ens poden parar quan no ens queda cap mena de recolzament? Sentint-se confiada per la darrera “victòria” i per aprofitar els efectes de la poció de levitar, quan Teo encara no ha acabat de sanar-la amb un dels seus darrers sortilegis, Justa carrega contra els thrall, levitant per arribar a la seva alçada. Mentre jo tracto de recolzar-la amb petits cantrips ofensius (llàstima que no siguin morts vivents) i Chandra dispara amb el seu arc!!! (tenia un arma així? De vegades me n’oblido que te un cert entrenament com a paladina).

Però els thralls no es queden curts i contraataquen amb una bomba que llença agulles en mig dels altres, tot i que els seus efectes son més aviat lleus. No confiant massa amb les possibilitats de Justa sola davant d’aquestes dues bèsties, llegeixo el sortilegi de raig d’un llibre de màgia que varem trobar no fa massa, tot i que em sembla que ja fa una eternitat de tot plegat. En qualsevol cas, deixo a un thrall prou ferit per que Justa el remati d’un sol cop. Igualant una mica la lluita en un duel singular entre Justa i el segon monstre.

Però el mal no coneix d’igualtats o justícia, i per la porta de l’edifici a sobre del qual està lluitant Justa apareixen dos homes rata armats amb fusells, així que em de deixar sola a Justa per concentrar-nos a matar una d’aquestes ratotes amb els meus atacs gèlids força útils i les sagetes de Chandra. La segona s’amaga novament, sens dubte per tramar algun altre cosa més tramposa encara, però no per això podem respirar, ja que el tieflin que havia fugit ataca a Chandra, que considera que ja ha fet prou de paladina i ha arribat l’hora de fugir, cosa que aconsegueix per que Teo li cobreix la retirada mentre Justa acaba amb la segona bestia del sostre, i just després cau a sobre del tieflin, que acaba igual que tots els seus companys. Evidentment, al quedar-se sola, la rata no dura gaire més.

Amb prou temps per regirar la zona amb calma trobem en el cadàver de l’aranya maga una carta a mig escriure dirigida a un tal Heth, germà de Quaan, que diu: “Els cultistes del Caos preparen alguna cosa gran, parlen d’una màquina immensa a les cavernes més enllà i d’alguna cosa anomenada el ritual final que tindrà lloc en el temple que hi ha més avall”.

Mentre els altres es curen exploro una mica els diversos corredors per on podem anar per veure una mica que ens espera. Per un d’ells, prop d’una petita cascada d’aigües soterrànies hi ha una habitació plena de merda a la que dos rates gegantines s’estaven tirant merda l’una a l’altre fins que les em interromput per acabar ràpidament amb elles. Amb una facilitat pasmosa obro la porta reforçada de ferro en que hi havia una trampa i un pany la mar de complicat del que deuria ser la cambra d’un clergue.

Al final d’aquest mateix corredor entrem a una sala de forma vagament heptagonal. Sembla de recent construcció i està plena de símbols del caos; de fet aquests cobreixen totalment les parets. Al centre hi ha una immensa estructura de pedra amb il·lustracions de dimonis que sembla un templet gòtic, però sense cap entrada. A la part superior hi ha l’escultura d’un dimoni, i tot i haver com un centenar de veles, no hi ha cap d’encesa. Mentre examinem el pedestal, tot comença a vibrar, i la part superior es desplaça una mica, sorgint de l’interior una massa amorfa que, segons Chandra, podria ser una bestia del caos. La veritat es que sigui el que sigui, no resisteix ni un parell de mastegots de Justa.

I com sembla que aquí no trobarem res, sortim per un altre porta que hi havia a aquesta estranya sala…

Entrem en un carreró que sembla tothom defuig, així que procedim amb força cautela, adelantant-me jo una mica per aprofitar les ombres que fan del carrer un lloc llòbrec i sinistre. Al comprovar que pel carrer no sembla que hi hagi res perillós, ens acostem a l’edifici que ens ha mencionat el vailet. Massa acostumada a que Justa detecti als enemics quan es tracta de les forces del Caos, entro amb massa aplom al edifici després que ells aseguri que, tot i haber-hi enemics a l’interior, prop de la porta no n’hi ha. Maleïda l’hora en que confio massa en una santurrona com ella! Es cert, no hi havia cap criatura maligna al costat de la porta, però el llim que em salta a sobre des de damunt la porta em deixa molt feble i esgotada. Sort que Justa acaba ràpidament amb ell.

Mentre em trec de sobre com puc el pringue del bitxo, els altres comproven que a la casa es l’escenari d’algun tipus de ritus. Al centre de la sala hi ha una dona que sembla desgarrada per una criatura amb grans urpes, i a una cantonada una espècie de capoll obert, que en el seu moment podria haver contingut una criatura de més de tres metres d’alçada. Mentre Teo examina la dona morta, arribant a la conclusió que ja fa dies e¡que la van matar i Justa examina el capoll amb certes reticències (al menys fins que Chandra l’acompanya agafada de la maneta), jo m’amago per sorprendre a qualsevol que vulgui fer el mateix amb nosaltres. Al acostar-se les dos paladines, un núvol d’insectes surt del capoll i ataca a les noies. Justa entra en pànic al comprovar que no pot solucionar el problema com sol fer-ho, però Chandra, canviant en el darrer instant de pensament per un comentari de Teo sobre que es nota que no es ella la que després ha de solucionar els seus “danys col·laterals”, carbonitza els insectes amb una generosa flamarada.

Però sense temps de recobrar l’alè, dos Venom Shaped Thralls, probablement les criatures de l’interior dels capols apareixen per una porta tirant-se sobre Teo, amb tant poc èxit com jo al atacar-los des de les ombres. Justa tracta d’atreure l’atenció de les criatures, però aquestes semblen obsessionades amb Teo, fins que comprenen que la seva armadura es massa dura, i llavors tenen la mala idea d’atacar a la pobre noia sense armadura (visible), o sigui, jo. Desgraciadament (per mi) sembla que la visió d’un cos perfecte els fa ser conscients de la seva pròpia lletjor, i m’ataquen amb força acarnissament, deixant-me força ferida i molt debilitada per algun tipus de verí que inoculen amb les seves urpes. Justa finalment entra de forma contundent en el combat i acaba ràpidament amb els monstres, però massa tard per a la meva integritat física, que només es pot recuperar gracies a la màgia curativa de Teo (que no per oportunitat de magreixar-me amb l’excusa d’examinar les ferides).

Mentre seguim revisant descobrim un segon capoll (de on deu haver sortit la segona criatura), però no ens entretenim gaire ja que sentim passes en el pis de dalt, així que procedim amb cautela (be es un dir, per que Justa aquest cop va per davant). Per l’escala trobem un altre capoll a punt d’eclosionar. Afortunadament podem acabar ràpidament amb l’amenaça i podem seguir cap a la font del soroll malgrat l’oposició d’un altre llim, acabant així amb un quart capoll també a punt d’eclosionar.

Des de la sala del darrer capoll Justa detecta presencies malignes darrera una de les portes, així que amb la mínima preparació que la lògica ens inspira, entrem a una sala on trobem dos zombis creats fa molt poc amb símbols dels Ebony Hands i dos clergues amb símbols religiosos dels Brothers of Venom. Emprant l’artilleria pesada, Teo i Chandra empren els sortilegis més forts del seu arsenal i entre tots acabem ràpidament amb tots ells. Una ràpida victòria, però tots tenim l’ impressió que la cosa tot just acaba de començar i encara ens queda un llarg camí per acabar amb aquesta amenaça… i ara que ho penso, la veritat es que ningú ens paga per fer-ho, i fins ara els beneficis han estat força magres, només després d’aquest darrer enfrentament em aconseguit trobar alguna cosa interessant!!!

Com per demostrar-nos que no anàvem errats, a la cambra del costat trobem un altre capoll sense obrir, i mirant la resta de la casa amb preses per que Justa vol trobar el major nombre d’enemics abans que es desactivi la propietat especial de la seva espassa ja que no podrà tornar a invocar-la fins demà, trobem tres capolls més tancats i tres més d’oberts. Això si, pel camí li cauen a sobre un llim que aconsegueix drenar-li quasi una quarta part de la seva força, i una forma protoplasmàtica que algun cop potser va ser un esser humà. I això hauria estat tot, però en una petita habitació del pis inferior, darrera una porta trencada, trobem un forat.