Archive for Desembre de 2009|Monthly archive page

22 del mes de l’Aire

Efectivament, sembla que ens haurem de posar còmodes a l’antiga habitació de la madam del lloc, al menys fins que uns maleïts sorolls, veus quedes i sons esgarrifosos que es senten millor quant més silenci hi ha i Chandra i jo protestem perquè en aquestes condicions no podem descansar. Finalment, tots accepten buscar un lloc més adequat, però les veus semblen més fortes quant més avall estem, així que decidim abandonar el castell per poder descansar lluny de tanta malignitat, segurament causada per l’estàtua del tipus gros si em de fer cas dels coneixements de Teo. El problema es que un mur de força ens impedeix sortir del castell per la porta. Provant de fer-ho despenjant-nos des de la muralla, la impetuosa de Chandra fa servir un sortilegi de caiguda de ploma directament del seu llibre de màgia, i per tant se li esborra. Al menys a aconseguit sortir del castell, tot i que ha notat al presencia de moltes forces que tracten d’evitar que marxem.

Jo també baixo sense cap problema i, tot i que abans de fer-ho he augmentat màgicament les possibilitats dels demes perquè baixin amb menys problemes, es nota que no en tenen ni idea, ja que tots cauen des una alçada considerable, encara que la que rep més es Justa, que al intentar agafar-se a la corda per començar a baixar ja ha relliscat, i caigut com un pes mort des a dalt de tot.

Un cop al terra de forma més o menys contundent, marxem cap a casa per descansar i recuperar-nos, però una mica després de migdia tornem al castell, aquest cop entrant a la descarada, sota la sorpresa mirada d’alguns vianants. La sorpresa (o potser es deu al fet que sigui de dia) es que el mur de força ja no hi es, i per tant podem entrar caminant al castell.

A la torre que no havíem explorat ahir trobem una sèrie d’objectes estranys, una gerra de metall que te el poder de polimorfar objectes, i un llibre màgic i maligne. A mes, i ha una palmatòria amb la vela ja gastada, als restes de la qual hi ha escrit el nom Segginal.

Al arribar al darrer nivell de la torre Justa ens adverteix que hi ha alguna cosa maligne, però aquest coneixement no evita que li clavin un parell de cops de puny ben col·locats. El causant es un monstre que sembla fet amb troços d’altres criatures, no totes humanes, i ni tan sols humanoides. Te dos caps i tres braços, un dels quals està acabat en pinsa. La veritat es que el bitxo reparteix que dona gust i nosaltres (be, els altres, que jo no puc ni tan sols pujar on està el bitxo per ajudar) fem pena: Justa cau ràpidament, Lisa cau i es recupera diverses vegades gracies a les curacions d’àrea de Teo mentres Justa es fa la morta al terra tractant de recuperar l’alè, i hi ha moments en que Teo es l’únic que resisteix en peus davant d’aquesta monstruositat. En tot cas, logrem acabar, amb penes i rodolons, amb el monstre.

Des de el darrer pis de la torre abans d’arribar a les almenes passem per un pont fins al cos principal del castell, darrera una porta que aconsegueixo obrir amb els ulls tancats trobem una espècie de cabres humanoides que son unes cabrones (valgui la redundància). Son tres, una es clergue, un altre maga (o al menys tenen poders equivalents ja que ens tiren míssils màgics i paralitzen més d’una vegada a Lisa), però el pitjor es que tenen resistència màgica i unes destrals massa ben afilades pel nostre gust. Després de rebre més que una estera podem acabar amb elles, i comprovar in situ la profunda presencia del Caos al castell, ja que els monstres portaven capes amb símbols del Crimson Coiled, i pintats al terra hi ha uns antics cercles d’invocació per dedicar ànimes a usos específics. Ha quedat be la descripció profunda fruit de profunds coneixements? La veritat es que estic tractant d’aprofundir els meus coneixements generals en tots els camps, però si he comès algun error, la culpa es dels servents de Lothian que ho han expressat en veu alta.

Al arribar al terrat del castell veiem una estranya torre sense entrades exteriors. Segurs de que a l’interior hauria de trobar-se el premi gros, regirem tots els racons, fins que trobo una trampilla al sostre del pis just sota la misteriosa torre. La trampilla, de difícil accés per trobar-se al sostre, protegida per una trampilla, i jo tractant de desactivar al trampa i obrir la trampilla en una precària posició pujada sobre Justa i Lisa, mentres el sortit de Teo no es conforma amb gaudir de l’espectacle mirant des de posicions que cap cavaller gosaria adoptar, sinó que a més ha tractat de fotre’m la ma al cul (crec que la patada a estat massa benevolent, però tampoc estava en la posició més adient per colpejar-li-ho amb força). Al menys el cofre que hi ha a l’interior compensa el mal tràngol passat, ja que està ple de monedes i també trobem el que ens faltava per poder fer moure la estàtua del tipus gros.

Tot i ja haver aconseguit el tresor, els religioso-maníacs segueixen decidits a moure la estàtua maligna del tipus gros per baixar a les entranyes del castell (cosa senzilla ara que tenim al clau per moure la estàtua), que segons Lisa, que es la primera en baixar a explorar, son ben fosques, fa fred, i a poca distancia de l’entrada hi ha un esquelet gegant i immòbil (al menys de moment).

Tenint en compte el difícil accés a la sala on es troba l’esquelet del gegant, decidim que en primer lloc baixarà Lisa, tractant d’apartar-se ràpidament, seguida de Justa i Teo (tot i que aquest comença a queixar-se de que quasi ha esgotat tot el seu poder). Posteriorment, i amb més calma, baixarem les dues fetilleres.

La veritat es que Lisa te molta sort (deu haver trobat algun amulet de la bona fortuna) i evita fàcilment la espassa a dues mans de l’esquelet, que colpeja en quant algú cau al terra de la sala. Però com dirien les paladines, Lothian es equànime, i reparteix a parts iguals la sort i la mala sort, ja que just després del clamorós fallo amb tot a favor, l’esquelet li engalta un cop demolidor a Lisa en circumstàncies més adverses. El problema es que la il·lusió de la bona sort inicial s’esvaeix aviat, ja que la mala sort no acaba amb el ceballot que rep Lisa, sinó que, a més, Teo no te prou fe espiritual per fer-li-ho fugir, i Chandra em bloqueixa el pas per baixar, així que no puc fer res per ajudar. L’únic mitjanament bo es que l’esquelet sembla concentrat en colpejar a Lisa, la qual cosa permet a Teo concentrar les seves curacions en ella, tot i que no dona a l’abast per recuperar-la de tant com l’esbatussa el bitxo.

Quan finalment cau, veiem que estava protexint una espècie de membrana màgica, que cobreix un nou túnel en forma de pou que segueix baixant cap a les profunditats. Al trencar la membrana de l’interior del túnel surt una gran bafarada de fred, i ens dona la sensació que em trencat un sortilegi. Mig pelades de fred, baixem fins a una caverna, on Justa detecta un parell d’aures malignes cobertes per una capa de gel que, malauradament, està començant a desfer-se. Les aures resulten ser d’un parell de minotaures. Després d’alguns instants de combat incert, avateixo a un dels minotaures, i l’altre segueix la mateixa sort poc després.

A la sala no es veu cap sortida, només una espècie d’estany mig congelat, que gracies a que decideixo tirar una pedreta amb llum comprovem que al fons i deu haver un passatge cobert per l’aigua, que està prou freda com per congelar-te ràpidament.

Convencem a la més suïcida, vull dir a la més tonta, de forma que Lisa es llença a l’aigua per veure si hi ha alguna cosa a l’altre extrem del túnel submarí. Al menys aquest cop em estat bons i va lligada a l’extrem d’una corda, l’altre extrem de la qual no tirem a l’aigua. Al cap d’un temps que sembla etern, especialment perquè ens estem pelant de fred, sembla que Lisa ha arribat a algun lloc i ens fa el senyal perquè hi anem.

Justa es la primera, amb un message per que es pugui comunicar amb mi i explicar el que passa. De fet, per això sabem que hi ha una espècie de sala del tresor, però que algú s’hi acosta ràpidament. Es per això que m’afanyo a passar fins a una cova per sobre del nivell de l’aigua, seguit de Chandra i, finalment, Teo, que no les tenia totes amb ell de poder passar. A la cova veig sis cofres que cal obrir ràpidament ja que a l’altre costat d’una porta gegantina alguna cosa, mecànica si em de fer cas dels sorolls que fa, està tractant de tirar la porta avall. Malgrat tindre els dits congelats, vaig obrint els cofres, on trobem diferents armes i un ceptre, tot màgic i maligne (sens dubte del Crimson Coil), una clau que suposem es la que buscàvem i una mica de diners. Quan em queda només un cofre, la porta cedeix i apareix una hidra mecànica.

Com no ens veiem capaces de derrotar a la hidra, ens llencem a l’aigua (jo no tinc temps d’obrir el darrer cofre), ja que la hidra no cap pel túnel submarí, i correm fins arribar a la planta baixa del castell, on fem un bon foc amb troços del mobles fins que entrem en calor.

Contents per haver trobat la clau (be, suposem que ho es), sortim del castell, que ara sembla no està protegit pel mur de força, però abans de poder donar un parell de pases pel jardí, ens tallen el pas nou tipus… be més que tipus podria dir que son monstres, ja que hi ha un llangardaix, un litorian i diversos tipus amb mutacions, entre els que destaca, per ser el més horripilant de tots, el que diu ser el cap, un tal Guntad que reclama les armes que em trobat, adduint que son de la seva propietat i les vol. Al principi les paladines comencen a bravuconeixar amb ell, però estem força masegades i cansades, i tot que per un instant Justa sembla decidida a atacar a Guntad directament, cosa que em fa pensar en que potser el millor seria desaparèixer ràpidament, finalment posa seny al detectar que entre aquells essers malignes també hi ha clergues molt poderosos, cedeix i els entreguem les armes. Només les armes, així que ens quedem els diners i la clau, i jo em pregunto que hi hauria de bo dins el cofre que no he pogut obrir, ja que no reclama res més apart de les armes i el ceptre.

En qualsevol cas, finalment podem tornar a casa i passar la resta del dia descansant, que ja toca.

Anuncis