13-14 del mes de la Pluja

Aquest matí el carrer anava ple de la noticia que els bàrbars han arribat a les portes de la ciutat, i sembla que a tothom se li ha afluixat un cargol per aquest motiu. Alguns, com les paladines, s’allisten a les diverses unitats de guerrers existents. Els que mes sembla que s’ho prenen com un espectacle i han acudit a les muralles a veure l’horda invasora, com les paladines. I el que cap de les paladines , i de fet tampoc Theo, sembla considerar important es acabar una feina que jo no volia que portéssim a terme, i que elles van insistir en seguir fent sense cap recompensa.

Es per això que, veient que no mouen ni un dit en tot el dia, després de perdre un munt d’hores tractant de trobar algun objecte útil per reforçar els meus poders, dedico una estona a localitzar on es pot trobar al tal Nicalon Regelis, en el Temple Jodan, que està dedicat a la Deesa de la Música, Jode. El lloc està obert a tothom i el tal Nicalon es força conegut, però com no està li deixo una nota dient que algú el busca per parlar-hi.

Al capvespre, com sembla que les motivacions de les altres segueix molt dispersa i tota l’atenció s’ha vist acaparada per la novetat dels bàrbars, no em queda més remei que donar-li’s una estirada d’orelles i arrossegar-los a tots a la zona de la Caseta Blanca on em passo tota la nit vigilant per si surt Erepodi, però quan surt el sol tan sols he aconseguit acumular un cansament tal, que només gracies al poder reconstituïdor de Theo puc seguir vigilant fins que, finalment, passat migdia, la puta surt al carrer i comença la cacera.

La malfiada puta la veritat es que s’assegura força de que ningú la segueixi, però no es més que una aficionada, així que, amb els demés a una bona distancia per que no delatin la meva posició, segueixo a la meva presa fins al Temple dels 53 Deus de l’Atzar. Sense pensar-m’ho la segueixo, i sort d’això, per que gairebé la perdo al esmunyir-se per una porta secreta. Per a mi no es cap problema entrar-hi, però pels demés es força complicat, així que Justa decideix fer una intervenció de les seves. El rebombori que crea es sens dubte digne de menció, i permet a Chandra y Theo entrar al corredor, però fa que per Justa sigui totalment impossible (no l’han tret a patades del lloc per que suposo que els sacerdots son d’un altre pasta, molt més comprensius, que si no…). El cas es que haig de sortir i en un carreró fer que Justa es prengui una poció d’invisibilitat per poder entrar per la porta secreta. Només espero que amb tots aquests anar i vindre ningú hagi mirat pel espiell que hi ha per controlar qui entra. Soc així de confiada… fins que la realitat m’explota als nassos.

I en aquesta ocasió m’explota en forma de Vrock, un ocellot demoníac que sembla un voltor, i que ens ataca en quant entrem a la primera sala desprès de les escales que hi ha darrera l’entrada secreta. Desprès d’invocar a un altre bitxo com ell, els ocellots es concentren en Chandra i en mi, Segur que son intel·ligents i han notat que son les més perilloses, tot i que son resistents a la màgia, i en especial al foc. Un dur combat que acabem resolent amb grans patiments per part meva i de Chandra, però que d’alguna forma ens reforça per seguir endavant per enllestir aquest ruïnós negoci d’una vegada per totes.

Un cop recuperat de les ferides gracies a la màgia sanadora de Theo, avanço per davant dels demés per explorar els corredors per si trobo alguna cosa abans que les llaunes amb cames adverteixin a tothom que estem aquí. Es així que puc veure que al final d’un corredor, atrinxerats darrera una taula hi ha un ogre i els tipus que ens varen prendre les armes al sortir del castell situat a Toner St. a finals del mes passat. Segons sembla, la litorian (que poc desprès hem comprovat que es una clergue), l’home llangardaix i l’ogre estan discutint d’alguna cosa, que no puc entendre.

En tot cas ens dona el temps suficient per preparar-nos per l’assalt, que iniciem Chandra i jo amb una salva de boles de foc, tot i que no aconseguim un efecte massa gran per què sembla que tinguin resistència a la màgia. L’assalt cos a cos l’encapçala com es habitual Justa, però un sortilegi maligne creat per debilitar les forces de la llei fa que el seu ímpetu es vegi frenat. Però no es moment de vacil·lacions, em de seguir pressionant per acabar amb la posició avantatjosa de l’enemic. Es per això que Theo s’uneix a la lluita cos a cos, mentre Chandra i jo els recolzem des de darrera amb la màgia que podem.

Però una cosa es tindre la voluntat i un altre poder coordinar-nos adequadament. Es per això que, malgrat podem acabar amb l’home llangardaix, ho fem al pitjor moment, quan estava confús i pegant a l’ogre. I per acabar d’arreglar-ho, arriba un altre enemic, una guardiana negre (una cosa així com Justa, però que defensa el mal en doncs de la llei). La cosa comença a ser desesperada, amb Justa malferida al terra, i la guardiana negre passant per sobre la barricada improvisada per perseguir a Theo. Però el destí es capritxos, i canvia ràpidament de bàndol. Així, en un instant la situació canvia quan jo acabo amb l’ogre i Theo amb la litorian, deixant la sort de la guardiana negra segellada.

Un cop hem acabat amb tota la resistència explorem la zona, que sembla buida, però preparada per que un bon nombre de persones (o potser hauria de dir criatures malignes?) s’hi poguessin estar durant un llarg període de temps. Fins i tot hi ha un trono de cristall que reflexa la llum de la mateixa forma que la sala del temple del Caos que Theo va purificar fa uns dies.

Desprès de recórrer bona part dels soterranis buits, arribem davant una porta doble gegantina que sembla reforçada i està atroncada per dins, i a l’altre costat de la qual se senten càntics. Com la porta es molt resistent, em de fer servir una taula com ariet per tirar-la avall, cosa que no es gens fàcil. Desprès de molts intents i de trancar la porta molt poc a poc, finalment cau en mig d’un gran terrabastall, encara que no importa per què l’enemic fa estona que està preparat per rebre’ns a causa del soroll fet pels repetits intents de tirar la porta avall. La sala que hi ha a l’altre costat es molt gran, amb diversos nivells, on ens esperen una primera línia de 12 orcs i 3 homes rata parapetats per disparar-nos amb fusells maleïts (i munició encantada per matar paladins de la llei); en segona línia hi ha 4 adoradors ballant com posseïts al voltant d’un altar a on arriben una sèrie d’arcs voltaics procedents d’uns dipòsits que contenen persones. Finalment, al nivell més alt es troba Wuntad sobre una gegantina escultura que representa una garra maligne, i que es riu com un poses mentre es concentren en la seva persona tot una sèrie de raigs d’energia.

Com ja sembla habitual avui, els Orcs resisteixen molt més del que esperàvem i quan ja temíem no poder avortar la cerimònia a temps, Chandra decideix anar pel dret i llença una bola d’àcid que acaba amb els adoradors (i malauradament amb els individus que hi havia als tancs propers). En tot cas l’atac sembla que ens dona noves ales, ja que acabem ràpidament amb l’oposició que queda i assaltem directament a Wuntad, que segueix rient com si tot això no fos més que un joc per a ell. El problema es que Justa al passar pel costat de l’altar on dansaven els adoradors veu una cosa al seu interior (realment es un pou) que, en consciencia, no pot oblidar per molt que odií a Wuntad.

En tot cas l’assalt final s’endarrereix i Wuntad te la oportunitat d’invocar noves criatures per frenar encara més el nostre avanç. Fart de tantes intromissions, mentre Justa s’ha de obrir pas a cops d’espasa entre les ombres invocades, jo em faig invisible i aprofitant que puc pujar per les parets, em dirigeixo directament cap a Wuntad per tal d’acabar amb aquest mal. Quan finalment arribo, li causo una ferida tan greu amb les meves urpes, que el maleït es distreu per veure de on l’hi ha vingut l’atac, ocasió que aprofita Justa per donar-li el cop de gràcia.

Una mica més calmats desprès d’haver acabat amb Wuntad (i Justa per fi ha aconseguit la seva venjança), acabem salvant uns nens que sembla estaven a l’altar pou al voltant dels quals dansaven els acòlits de Wuntad, recuperem les armes que ens havia arravatat Wuntad i provocat el jurament venjatiu de Justa contra ell… i uns guants màgics especialment preparats per a gent amb urpes com jo.

Però si creiem que tot havia acabat estem molt equivocats, ja que encara no hem trobat a la mala pècora que vaig seguir per trobar l’amagatall, segurament per que ha marxat per una petita porta dissimulada darrera la ma gegantina que feina de trono per Wuntad. Seguint el corredor trobem una zona de cel·les amb tres individus estranys i molt musculats, que vesteixen com els bàrbars que estan assetjant la ciutat. Com no entenem res del que diuen haig de recórrer a la màgia per, tot i no poder parlar amb ells, com a mínim saber la seva versió de la historia, que no deixa de ser sorprenent. Segons el que diuen, un d’ells es el Rei Oulgas, que va ser capturat per un esser malvat, i ens exigeix que l’alliberem o els seus homes ens faran miquetes (sembla que no sap que estan a les portes de la ciutat).

Increïble com sembla la seva historia, i com en qualsevol cas es el cap dels enemics, els deixem momentàniament a la garjola, mentre tractem durant força estona de trobar una possible sortida per la que hagi escapat la puta. Desprès de molts esforços, i mirar quasi be pam a pam totes les parets de la gran sala i el corredor posterior, trobem una escala de cargol que porta de tornada al temple del deu de l’atzar, però a l’altre banda de la porta per on varem entrar.

Cansats, o mes aviat esgotats, sortim d’allà per portar els crios rescatats al Pare Fabian que s’encarregarà de buscar els seus pares, i abans de poder descansar d’un cop avisem a Lady Rill de la presencia dels bàrbars, ja que sens dubte ella si podrà fer alguna cosa per parlar. Com si d’una broma macabra es tractés, la trobem reunida (malgrat ser primera hora de la matinada) discutint amb les autoritats de la ciutat el tema dels bàrbars. Al ser informada de la nostra troballa es posa ràpidament en moviment i amb uns quants sortilegis es fa càrrec de tot, alliberant i tornant el rei als seus, que ràpidament aixequem el campament i se’n tornen a les seves terres. Però es massa tard (o potser hauria de dir aviat?) per seguir el que està passant tant ràpidament. Es hora d’anar a dormir… i demà serà un altre dia.

Advertisements

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: